Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

territori cultural
No ens ve de la Terra i també de la Terra

No ens ve de la Terra i també de la Terra

 

No pretenguis confondre l’article. És tan probable que siguis catalanoparlant com castellanoparlant. De la mateixa manera que tant pot ser que siguis descendent de trenta generacions de valencians com que hagis arribat ahir. Voldria centrar-me en el tema del català ,vull ser precís, parlo de la nostra llengua, de la nostra manera de ser

Associació Cultural Jaume I

Està de moda entre els partits (el PP, PSOE, i Ciudadanos), sobretot, però segur que n’hi ha d’altres) anar escampant a tort i a dret que el castellà ha estat, tradicionalment, llengua habitual entre els catalans i per extensió dels vinarossencs. De fa segles. A cop de repetir-ho pot ser que t’ho hagis arribat a creure. Però tu saps, perfectament, que aquesta asseveració és falsa. Per això la vostra figura, la del botifler, és tan odiosa: fereix els sentiments més íntims, com és el de fotre’s de la nostra llengua materna, amb arguments falsos, amb mentides descarades. Ep, no ho dic jo només, us qualifica en Coromines quan defineix el mot botifler : “Sobrenom donat des del 1700 a la figura odiosa dels traïdors a la causa nacional, denominació comuna a totes les terres catalanes, en totes les quals ha estat comú que els caragirats s’escudessin en la conveniència de protegir llurs altes pretensions socials per mitjà de l’aliança amb els enemics externs del nostre poble”.

Un dels meus avis va néixer a Amposta, encara que la seva família provenia del País Valencià -això que vosaltres en dieu Comunidad Valenciana, encara que un cert temps va viure a Alcanar i ell no hauria entès que ara li diguessen que era bilingüe. Ja veus que no va néixer als antípodes. Tampoc en un indret aïllat del país, als Pirineus per exemple. Va néixer dins d’una àrea metropolitana important. Doncs bé: ¿vols creure que sempre va parlar català i va morir amb serioses dificultats per enraonar en castellà? No et pensis pas que era un tarat nacionalista . Senzillament, va actuar tota la vida amb la naturalitat que exigia l’entorn. No va fer servir gaire el castellà pel simple fet que no el va necessitar almenys fins que ja va tenir una certa tercera edat, quan el va agafar la gran immigració dels setanta; ah, perdona, me n’oblidava, i quan els feixistes l’hi obligaven. Així eren tots els de la meva família, i per lo que he pogut constatar, tots o la majoria de vinarossencs.

Jo mateix, de petit, a Vinaròs (aquesta rebregada ciutat que ara creieu que és un feu vostre), sempre vaig utilitzar el valencià, ja que el castellà era cosa rara. Només l’utilitzava gent generalment inadaptada o bé funcionaris invasors vinguts amb Franco. Els immigrants, en general, parlaven “vinarossenc”.

No crec que al meu iaio ni a mi ens pugues prendre per illetrats -almenys del tot. Guaita què escriu Orwell a Homenatge a Catalunya : “La cosa se’m complicava més encara pel fet que els meus companys, quan enraonaven entre ells, generalment ho feien en català. No tenia més remei que portar sempre al damunt un petit diccionari que em treia de la butxaca quan em trobava en algun conflicte”. O quan escriu: “Però desafio qualsevol a torbar-se de cop i volta barrejat amb la classe obrera espanyola -potser hauria de dir classe obrera catalana, perquè, a part d’uns quants aragonesos i andalusos, només vaig tractar amb catalans-...”

Mentireu, malgrat saber que ho feu. I no pas per defensar una idea política, sinó per destrossar un país. I això, repeteixo, és un fet odiós i contra natura.

Jo perdoneu però m’he tingut que expressar així davant dels continus atacs que es fan a la nostra llengua i a la nostra cultura.

 

 

 

 

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.