Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

territori cultural

“Benicarló, una mirada al món”, els conflictes que no cessen

Sota el títol de “Benicarló, una mirada al món”, les diferents ponències  traslladades per corresponsals en primera línia de foc agegantava a les persones i reduïa les misèries diverses sobre els orígens de les guerres i les circumstancies que provoquen. Refugiats, màrtirs o herois, però, sobretot, dolors massa immensos i cicatrius tangibles

alícia coscollano i masip

Els conflictes bèl·lics són i formen part, finalment, de la mateixa guerra. Sempre hi ha víctimes absolutament innocents que cauen en les mans dels diferents interessos i que acaben conformant un plànol de baixes, convertits en estadístiques que posteriorment apareixeran en les comptabilitats de mitjans i en reculls de la Història. Conflictes que resulten cíclics al llarg del món i dels temps, especialment acarnissats  en zones concretes del planeta, massa habituades dissortadament, a patir i a estar en el punt de mira dels objectius mercenaris.

Ahir, a Benicarló, tastavem històries d’aquestes guerres que han deixat una empremta vital  als trajectes d’alguns dels periodistes que han viscut en primera línia en els conflictes més sagnants. Noms i cognoms que ens ajuden a ficar cara i ulls als conflictes i a sentir-los com a propis. La iniciativa, sota el títol de “Benicarló, una mirada al món” agegantava a les persones i reduïa les misèries diverses del s orígens de les guerres i de les circumstancies que provoquen; refugiats, màrtirs o herois, però, sobretot, dolors massa immensos i cicatrius tangibles. L’altra cara no menys terrible és la visió dels cossos ofegats en una mar, la Mediterrània, que serveix de reclam per a ofertar vacances als turistes.

 Ahir efectuàvem el salt de les imatges als diaris i les pantalles de televisió o mòbil per endinsar-nos de la mà de corresponsals de guerra com Ricard Garcia, David Meseguer, Anna Surinyach i Mònica Bernabé per donar veu a les persones. Amb els detalls sobre les vides de gent que ja forme part de l’estadística, els corresponsals va dibuixar un mapa de la ignomínia que deuria aconsegueix ficar les galtes roges a bona part d’Europa i del món occidental en general.

La sala d’actes de la Caixa Rural Benicarló es trobava plena de gom a gom, i tot i que no vam poder escoltar a tots els participants de la proposta , altament pedagògica, si que ens vam quedar en diferents retalls de vides i experiències personals als fronts.

Per una banda, Garcia oferia la xerrada “Siria des del front de guerra”. Ell fotoperiodista freelance ha recorregut Libia, Afganistan Iraq i Siria, i precisament se centrava en aquest últim país per  a contar la seua vivència personal al voltant del patiment de la població civil, així com la guerra contra Estat Islàmic.

Ulet: “Mamà” i “Coca-cola”

Al seu torn, la també fotoperiodista Surinyach traslladava la història d’un petit, Ulet, que recull el llibre “No somos refugiados”, d’Agus Morales. Va muntar a un vaixell per a refugiats amb senyals evidents al seu cos. El petit somali de 15 anys que havia segut esclavitzat a Líbia, torturat i violat. No tenia família ni amics. El seu últim acte de llibertat va ser mirar a la Mediterrània. Sols podia pronunciar les paraules “mamà” i “Coca-cola”. “Era increïble que, en aquestes condicions, hauria arribat fins aquí, fins a la cruïlla entre Europa i Àfrica, fins a les coordenades on cada vida comença a comptar -només una mica-, fins al territori on la mort s'explica i es difon. El polleguera simbòlic entre el Nord i el Sud: una línia capritxosa, enmig de la mar, que marca la diferència entre existir i no existir, entre la terra europea i el limbe africà”. “Unes milles nàutiques. Un món.

 

Quan Ulet va arribar al vaixell, només balbucejava, delirava, murmurava desitjos. Amb la violència marcada a l'esquena i una màscara d'oxigen, lluitava per sobreviure, s'agafava a la vida. No hi havia cap cara coneguda per donar-li alè”. “Després del rescat, el vaixell va navegar cap a Itàlia durant hores i hores. Ulet es va sentir millor i va demanar a la infermera sortir a coberta. Va observar des d'allà el moviment compassat de les onades, va sentir a la cara la brisa de la Mediterrània. Ja lluny de Líbia, l'infern que va marcar la seva vida, va perdre el coneixement”. “Van intentar reanimar-durant mitja hora, però va morir a causa d'un edema pulmonar, segons el comunicat de defunció. Si Ulet hagués mort a Líbia, ningú s'hauria assabentat”.

Pasteres i telèfons satèl·lits

Surinyach afirmava que el centre d’operacions que gestiona els vaixells de rescat està situat a itàlica, i que el ministre de l’interior Mateo Salvani, va manifestar que calia deixar clar que a italià no hi havia feina per a tothom, i que els refugiats i els migrants devien quedar-se en el seu país d’origen. El problema es que la majoria de vegades surten dels seus països perque ja no poden quedar-se, és caminar –o navegar-, endavant o patir tortures, esclavatge, o la mort. L’any 2013 va ser l’any de inflexió amb un gran  naufragi. Els que creuen les aigües en pasteres disposen d’un telèfon satèl·lit que els permet ficar-se en contacte amb el centre italià, i des d’alli transmeten l’ordre d’auxiliar-los als vaixells més propers que puga procedir a efectuar el rescat. Sovint viatgen nois menors d’edat que han patit violència sexual, són grups de menors que viatgen juntes i que se sospita que pertanyen a una xarxa de tràfic, “però, què fas?, l’important en primer lloc es que salven la seua vida”.  Respecte als naufragis, un del més vergonyós va ser el d’una embarcació de fusta en la qual viatjaven 400 persones. Van trucar des del telèfon satèl·lit i els van contestar que estaven més prop de Malta. A Malta  van passar el “problema” als italians, i entre aquesta absència total d’auxili, el vaixell va naufragar. Van morir 268 persones. Va ser llavors quan el govern italià va impulsar l’operació Mare Nostrum, amb un cost de 9 milions d’euros al mes. Una operació criticada a altres països europees perque plantejaven que Itàlia estava traslladant un efecte crida. Tot i així, són les diferents ONG les que més assumeixen el pes dels rescats davant d’una legislació europea que permet i empara les devolucions en calent en una escalada de menyspreu per la seua tasca. A membres de la ONG Metges sense fronteres els han arribat a disparar. Quan al ressò dels mitjans, les primers vegades que succeeix un naufragi amb morts, són notícia, però després ja no. Ens els últims temps, també va generar cert interès les barcasses que arribaven en morts al seu interior. Morien cremats per la benzina. De fet, Surinyach  tornava a rescatar una història amb cara i ulls. La duna nena que estava sola a una de les pasteres. No parlava ni tenia expressió. Havia vist com el seu germà menut es cremava i la seua mare, en un intent de salvar-lo, l’havia llançat a l’aigua, llançant-se ella també. Havien mort els dos.

Dones immenses: les guerrilleres kurdes

Per a seua part, Meseguer ens traslladava al Kurdistan i a la vida de lluita quotidiana de les dones kurdes. El context que ha generat aquest conflicte es un estat kurd promès que mai no es va materialitzar. Recuperar un territori i autonomia, i la seua llengua pròpia ha estat una constant, així com la lluita contra estat Islàmic, que vol vore, a més, a la dona sotmesa. Tot e contrari del que representen estes dones, acostumades al colideratge amb els homes i a lluitar colze a colze amb ells en primera línia de foc. Marxistes, laics i feministes, la concepció de la dona neix de la visió que el seu líder tenia de la seua mare, així que no es tracta d’un feminisme teòric, sinó d’un presència activa d ela dona en totes els estaments de la vida social i política.

Història d’una  miliciana

Meseguer ficava l’accent en la història de Roxane, una guerrillera kurda, de la qual la seua mare se sentia especialment orgullosa perquè havia mort com una heroïna. Segons contava la seua mare, la jove guerrillera, en vores assetjada per membres de l’estat islàmic, ferida, havia fet esclatat una granada de mà quan aquest s’apropaven. Així que amb la seua immolació havia aconseguit matar a uns quants enemics. Aquesta mort havia segut maquillada, però. La jove miliciana havia estat ferida pels membres d’Estat islàmic que, en apropar-se a ella i capturar-la, la van llançar encara vivia a uns gossos, que la van matar i devorar. Per evitar-li el dolor a  la mare, li van contar aquesta història, soterrant el seu cos embolcallat i atorgant ala mare una versió del final de la seua filla més digerible.

Algunes frases que expliquen com viuen e conflicte les milicianes kurdes són, “el nostre enemic vol imposar la servitud de la dona, com que rebutgem aquest idea estem aquí per combatre’ls”, Sakiné, una miliciana.

O un altra, “els milicians de l’estat islàmic ens temen més que as homes perque, segons les seus creences, si moren en combat abatuts per una dona no aniran al paradís”.

La sèrie de ponències es tancava amb la intervenció de Bernabé i la seua experiència a l’Afganistan amb la errada “Ser reportera al país dels talibans”. Un aguerra que sembla eterna que aquesta periodista coneix molt bé perque ha estat treballant a aquest país durant vuit anys. De fet, va tenir que realitzat alguns reportatges amagada sota un burka. És autora d’”Afganistan crònica d’una ficció” (Debate, 2012).

 

 

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.