Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

La dona que va crear Frankenstein

La dona que va crear Frankenstein

Mary Shelley. Directora: Haifaa Al-Mansour. Repartiment:Elle Fanning, Douglas Booth, Bel Powley, Maisie Williams, Joanne Froggatt, Tom Sturridge i Stephen Dillane. Guió: Emma Jensen, Haifaa Al-Mansour. Fotografia: David Ungaro

 

Josep Manuel San Abdón

Mary Godwin Wollstonecraft era el nom de fadrina de Mary Shelley. Va ser filla del filòsof llibertari William Godwin i de la filòsofa feminista Mary Wollstonecraft que va morir déu dies després de nàixer ella. Va rebre una educació exquisida. La primera seqüència de la pel·lícula ens la mostra llegint i amb una afirmació de la importància que tenen els llibres en la vida.

Als setze anys coneix el poeta Percy Bysshe Shelley, que fa una estada a casa seua per rebre formació del seu pare i inicien una apassionada relació sentimental. Shelley era casat i tenia una filla, però la relació segueix avant amb moments molt turmentosos, perquè el poeta era partidari de l’amor lliure, cosa a la que ella es negava. A més van passar moments molt difícils per la falta de mitjans econòmics, ja que la vida en contra de les convencions socials que portaven, va fer que Shelley deixés de rebre diners del seu pare.

Un bon dia coneixen el també poeta Lord Byron, que estableix una relació amb la seua germanastra Claire, a qui deixa embarassada. L’any 1816 viatgen a Ginebra on passen uns dies en la seua residència. Com que ja porten molts dies sense sortir de casa perquè està plovent, per a matar l’avorriment decideixen escriure una història de fantasmes. Mary Shelley molt interessada en els avanços de la ciència escriu Frankenstein o el modern Prometeo. Un altre dels convidats John Polidori, escriurà El vampir, obra que influiria en Bram Stoker per a escriure la seua novel·la Dràcula.

Mary haurà de lluitar molt per a aconseguir la publicació de la seua novel·la i en la primera edició ho ha de fer anònimament. Com que porta un pròleg de Shelley, tothom creu que aquest era l’autèntic autor. En una presentació que es fa de la novel·la, Shelley fa públic que l’autèntica autora és ella. Com que Shelley havia enviudat perquè la seua primera esposa s’havia suïcidat es casa amb ella.

Aquesta és la part de la vida de Mary Shelley que ens conta amb gran encert la directora Haifaa Al-Mansour. Una directora, la vida de la qual té un cert paral·lelisme amb la de Mary Shelley, ja que va tindre molts problemes a l’Aràbia Saudita  per a rodar la seua primera pel·lícula, La bicicleta verda.

Haifaa Al-Mansour té una gran habilitat per narrar aquesta història que va creixent en intensitat a mesura que la protagonista va creixent com a persona. Ens mostra el seu aprenentatge artístic i vital, els desencisos i dolors que li proporciona la vida, la lluita contra un univers masclista que la humilia, la ignora i la maltracta. Estableix una relació entre la solitud a la que es veu condemnada Mary Shelley i el personatge creat pel doctor Frankenstein.

La directora li dóna a la pel·lícula aquest toc típic del cinema anglès com quan ens mostra el camp escocès. A més sap construir molt bé l’ambient romàntic de l’època, amb els paisatges, els colors o les passions desaforades dels personatges.

Mary Shelley és una bona pel·lícula que ens aproxima a una escriptora, que va viure fa més de dos- cents anys, però que va escriure una obra que plantejava molts interrogants al ser humà que encara són vigents.

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.