Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

Etiquetar en valencià

Etiquetar en valencià

Clar que, personalment, tot idioma em sembla preciós, encara que sol el parlen dos persones. Per a mi és suficient. Perquè? Perquè darrere de cada terme, de cada mot,  hi ha una evolució lingüística, una interpretació, una xarxa sensible de persones que han estimat, viscut, comerciat i relacionat mitjançánt aquella llengua

 

La campanya d’etiquetar en valencià em sembla, avui divendres dia 1 de juny, més necessària que mai

L’última vegada que vaig visitar Euskadi, vaig adquirir a una oficina de turisme un llibret ple del vocabulari i la terminologia més comuna. En anar als diferents espais, forns, botigues, restaurants o cafeteries i hotels, intentava fer-me entendre , i amb molt de gust, amb aquell diccionari. Clar que, personalment, tot idioma em sembla preciós, encara que sol el parlen dos persones. Per a mi és suficient. Perquè? Perquè darrere de cada terme, de cada mot,  hi ha una evolució lingüística, una interpretació, una xarxa sensible de persones que han estimat, viscut, comerciat i relacionat mitjançánt aquella llengua. Perque cada cop que desapareix un idioma, encara que siga a un perdut poblat de la més recòndita selva, sento una tristor infinita. Perque és un patrimoni valuós, perque es poden construir textos, prosa, poemes, que poden convertir-se en pura arquitectura i en emoció catàrtica. Perquè un idioma té ànima, i us asseguro que es pot tocar. Especialment si el parlaven els teus avantpassats, si esta lligat a l’historia familiar, als designis d’una comunitat, d’un poble, d’un territori.

Per això vaig demanar el diccionari en euskera, i per això, cada cop que entrava en un establiment, em delitava escoltant la sonoritat d’aquell idioma tant especial. Mai no hagués realitzat un gest en contra, jo, que venia de fora, sinó que vaig mostrar respecte per aquella terra que m’acollia durant uns dies. Des del meu punt de vista, que  vulgues relacionar-te el màxim de temps possible en la llengua que es parla en la terra d’acollida és una mostra d’obertura, de integració i estima, de intel·ligència i de interès. Ser cosmopolita no comença a Madagascar o a Berlín: comença en territoris més propers, en la intenció de xafar altres carrers per imbuir-te no sols de la seua arquitectura, del seu paisatge, de la seua idiosincràsia, de la seua llengua i les seus costums. Privar-te d’això, és no realitzar un viatge complet, sinó col·leccionar  llocs per els quals ha passat sense pena ni glòria. Altra cosa es que faci mandra, que no es tinga voluntat.

Mai, per exemple, no hagués demanat que al mercat de Ea s’etiquetés en castellà. De la mateixa manera que si hagués estat a Portobello Market no hagués demanant que es canvies l’etiquetatge de l’anglès al castellà perque així me resultava més comprensible, ni tampoc ho hagués demanat a un mercat de la Xina. Tornant a xafar el nostre territori, i altres geografies de l’estat, el cert és que, a Espanya, mai no s’han preocupat per apropar-nos als altres idiomes que es parlen a cada punta de la seua extensió geogràfica. Crec que no trobaríem a ningú que puga moure’s i entendre els diferents idiomes que es parlen a cada un dels territoris que composen l’Estat. I és quelcom que podria ensenyar-se a les escoles. No en efectes mercantilistes, que també, sinó moguts per la curiositat i el respecte que mereixen com idiomes germans que conformen una sonoritat lingüística. Ara bé, per a caràcters de tall i història imperialista és possible que això no maride massa bé. Solen tenir una tendència dominant. Succeeix amb l’anglès, que ha conquerit des de ja fa temps l’Olimp de les llengües. També passa amb alguns castellanoparlants –el castellà continua sent un idioma, i com idioma, no en té la culpa-, que solen ser molt poc tolerants quan es veuen forçats, ja no a parlar, sinó a entendre una altra llengua que no siga la seua. En aquest sentit, es pot arribar a nivells que sobrepassen el ridícul en un innecessari afany per "ajudar" als visitants i que, en realitat, posen en evidència el pobre concepte que es pot arribar a tenir sobre la capacitat intel·lectual dels altres. Un exemple: pa/pan. 

 Una campanya més necessària que mai

La campanya d’etiquetar en valencià al Mercat em sembla, avui divendres dia 1 de juny, més necessària que mai. Avui que estem vivint una pèrdua de valors immensa, i que tot es mesura pel rèdit econòmic. Avui que les humanitats s’arraconen a les Universitats i que són convertides en vivers empresarials al servei d’un sistema caduc; avui que la cultura s’ha ficat al servei del benefici; avui que estem envoltants de ignorants amb càrrecs i depredadors de patrimonis sensibles; avui que se imposa un discurs simplista i pla; avui que l’autoodi és la simptomatologia d’una aversió més profunda; avui que el concepte de cosmopolitisme està tant errat, avui que hi ha persones amb poques llums i poques lectures que s’han cregut que són aldeans; avui que hi ha, i es promou, un atac orquestrat contra la nostra llengua; avui que se intenta mostrar la gent que la parlem i emprem en la nostra vida diària com un focus de radicals - inclosos els mestres en la seua suprema tasca de conservació-; avui que hi trobes persones que -déu meu!-, reneguen; avui que el que realment importa és impregnar-se d’aquest feudalisme 2.0. Jo sí vull etiquetatge en valencià al Mercat. És més, crec que ara ja resulta  imprescindible. Per respecte, per tradició i per orgull cap els nostres avantpassats.

 

 

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.