Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

Escac i matís a la memòria

Escac i matís a la memòria

El que no s’acaba és la violència d’extrema dreta, la qual no ha estat ni tan perseguida, ni tan represaliada, ni tan sols catalogada com a terrorisme

Miquel Iruela, president d'ERPV- Benicarló

i secreatari de Comunicació de les Joventuts d'ER/Jovent Republicà

Ningú vol ser víctima, tendim a l’empoderament cautelós. Aspirem a sobrevolar les valls d’humanitat i viure en pau, amb una certa perspectiva elevada dels fets, amb una preocupació particular de les qüestions tel·lúriques, però poc més. Hi ha qui es pren la vida més seriosament, i la política es filtra en el teixit de l’anàlisi, en tant que eleva el fet individual a la potència del col·lectiu. No sense perill, ja que el risc figura ben explícitament en els termes i condicions de prendre partit. A qui vola, l’abaten; a qui destaca, el persegueixen; qui primer surt de la trinxera és el primer a qui disparen.

Eixir del recer és arriscar-se a esdevenir víctima, i en això de les trinxeres, l’equidistància n’és una de ben confortable. Equidistància, però, no ho és tot. De vegades apliquem aquesta etiqueta, signe de tebiesa i d’indolència, al que en realitat és prendre una posició clara. Podríem dir que atorgar la mateixa consideració a totes les víctimes de la violència és equidistant, però cometríem un error imperdonable. Cal veure en quines circumstàncies es desenvolupa la violència: qui la sufraga, qui l’encobreix i qui la pateix. La impunitat també és un factor determinant, si no el que més, perquè determina el grau de complicitat que existeix entre el sistema i qui exerceix la violència. Per això el cas de Guillem Agulló és tan particular, i de cap manera comparable als assassinats de Miguel Ángel Blanco i Ernest Lluch, sense desmerèixer el més mínim la memòria d’aquests dos últims.

El que passa és que Blanco i Lluch, com tants altres, van ser víctimes d’una organització que mai ha deixat de ser catalogada com a terrorista, ni se l’ha deixat de perseguir, ni se li ha estalviat una sola represàlia per part de l’aparat de l’Estat. Espanya no li ha fet mai concessions al terrorisme d’ETA; s’ha fet, en llenguatge democràtic, el que s’havia de fer. L’organització deixarà d’existir en pocs dies, i això és una victòria per a tota la societat, que no ha escassejat esforços per a aconseguir-ho. El que no s’acaba és la violència d’extrema dreta, la qual no ha estat ni tan perseguida, ni tan represaliada, ni tan sols catalogada com a terrorisme. Comparem les penes de presó, comparem la vida de les persones processades després de complir sentència. Resoldrem que el tractament per la ideologia darrere del crim ha estat sempre desigual, com també ha estat desigual el reconeixement a les víctimes. Recordo perfectament les manifestacions per Miguel Ángel Blanco, recordo perfectament homenatges institucionals a Ernest Lluch, he llegit els seus noms en llibres de text.

En canvi, el reconeixement institucional a Guillem Agulló, militant antifeixista que fou assassinat per l’extrema dreta a causa de la seua ideologia, va arribar vint-i-tres anys tard, i encara avui dia costa que li dediquen un espai al teu poble. Quan existeix desigualtat, no hi ha equidistància possible, i qualsevol raonament al voltant d’aquesta conducta covarda són excuses. Les mocions es presenten en junta de portaveus, i Marta Escudero, com a portaveu del grup municipal de Compromís-Esquerra Republicana, ho va fer.

De dilluns que va passar això a dijous que es va presentar la moció hi va haver molt de temps per a debatre i assolir consensos per part dels altres grups, així que si no es va fer va ser per manca de voluntat política, i no per una tramesa precipitada. Josep Barberà, per la seua banda, va defensar la moció amb arguments molt superiors a la qualitat dels tremolosos peròs que li arrossegaven els seus interlocutors. Veritat contra romanços. El perquè de Guillem? Ja ho hem explicat, representa moltes coses. El valor simbòlic del seu nom i de la seua història és immens. En canvi, el significat d’un no és unívoc, i disset regidors i regidores de l’Ajuntament de Benicarló van votar en contra de retre homenatge a una víctima que tant de bo no ho hagués estat. Hi haurà consens més endavant, segurament, però el relat d’aquesta negativa insostenible serà impossible de tapar. Lamentable desfilada de raons escanyolides, tot plegat, per quatre matisos.

 

foto: Ara.cat

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.