Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

La repressió que ve

La repressió que ve

Podria haver titulat aquest article en un altre títol, per exemple, la repressió que ja s’ha instal·lat entre nosaltres. Però, escèptica com sóc, crec que encara vindran temps pitjors

 

Com es recordava ahir al Magatzem de la Mar, la incursió de foc i metralla feixista va ocasionar un total de 16 morts a la pàgina sagnant de la comptabilitat assassina. No eren morts d’un bàndol o de l’altre, tots ells, i elles, van ser morts benicarlandes

 

alícia coscollano i masip

Podria haver titulat aquest article amb un altre títol, per exemple, la repressió que ja s’ha instal·lat entre nosaltres. Però, escèptica com sóc, crec que encara vindran temps pitjors. Potser estic negativa, o ofuscada, i no penso amb claredat. Però són coses que passen en vore que se precisa presencia policial per evitar aldarulls d’extemporanis quan un senyor, pacífic i amb un recurs verbal prou constatable, visita la ciutat per tal de participar en un acte que recorda els bombardejos de la Legió Condor al municipi. Com es recordava ahir al Magatzem de la Mar, la incursió de foc i metralla feixista va ocasionar un total de 16 morts a la pàgina sagnant de la comptabilitat assassina. No eren morts d’un bàndol o de l’altre, tots ells, i elles, van ser morts benicarlandes.

I dic que em sento pessimista, també, en observar que un autobús es desplaça fins Vinaròs amb persones amb un índex prou elevat d’agressivat per tal d’escopir-li a la cara a una persona -que ha estat invitada per alguns dels veïns-, que no pot xafar aquella ciutat, ni tampoc pot exposar el que pensa, ni mantenir diàleg amb els veïns que han anant a escoltar-lo. Són ells i elles, les que s’atribueixen la potestat de decidir qui pot parlar, i qui no, qui pot oferir una conferència, i qui no. Qui pot tenir, en definitiva, la paraula i pot exercir el seu dret de llibertat d’expressió, i qui no. Fins a aquest punt s’ha arribat. I el tema és greu.

‘Escoltar’ i ‘diàleg’ són termes que ens fan humans. S’han utilitzat des del principi dels temps, des de les cavernes, alguns amb més excel·lència que altres. En contemplar les imatges, els improperis i els insults, tot i que no són una multitud, observes la cara de la intolerància, i l’ou de la serp. I busques l’enteniment, un cert raonament en aquell germen de barbàrie.

I t’adones  que la repressió que ve ja està aquí, perque la mateixa persona, el mateix polític, va visitar ara fa uns anys Benicarló en una altra taula rodona. Invitat en aquesta ocasió per un altre senyor de tendència conservadora, però demòcrata, que entenia el diàleg com un pont de comprensió i de intercanvi de idees i d’experiències. Llavors no va passar res. El pitjor que es pot fer davant aquestes demostracions efectistes és tenir temor, o autocensurar-se. Tot i que malgrat l’evolució tecnològica i dels temps, la paraula quede convertida en un instrument arcaic desproveït de tota la seua màgia per part dels que tornarien a escollir a Barrabàs.

Per tant, la repressió ja està aquí, i podríem acreditar que ho està ja fa un temps, i que sinó hagués segut pel procés català hagués segut per un altra qüestió. El mal estava ja sembrat. Hagués esclatat per alguna de les escletxes socials que part del poder econòmic s’afanya en alimentar. Bé per els immigrants -que ens roben i omplen la Seguretat social encara que les xifres ho desmenteixen-, pels refugiats o els homosexuals, i per un odi irracional cap a tot tipus de col·lectius minoritaris en una mundialització de la ràbia que s’estén per tot arreu i que ens porta fins a tot a penalitzar judicialment a persones que es juguen la vida a la mar per salvar a altres, o a alegrar-nos d’un atemptat a Alemanya -amb morts-, perquè els tribunals alemanys han dictaminat en contra del que pensem, o a alentir la col·locació d’artefactes explosius en establiments germànics en un atac de bogeria múltiple.

Estiguem d’acord o no amb el procés que s’està duent a terme a Catalunya, deuríem gravar-nos a foc tot allò pel que tanta gent va lluitar i que tant ens va costar aconseguir a aquest estat fallit: la democràcia. Un terme que no és per omplir-se la boca, sinó per utilitzar-lo i practicar-lo diàriament. Caldria tornar-li la dignitat i recordar –tal i com ho vaig fer ja fa anys en una editorial escrita a Vinaròs-,  a Voltaire:  “No estic d'acord amb el que vostè em diu però faré tot el possible perquè vostè ho pugui dir". Hi ha algú en aquest país de sords?

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.