Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

Filles del poeta

Filles del poeta

M’agradaria, encara, que alguna dona del meu poble isqués al carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?» I que li donen una breu notícia: «És el fill del forner, que feia versos». Més cultament encara: «El nét major de Nadalet». Poseu-me les ulleres

Avui fa 25 anys que la mort li va vindre a Vicent Andrés Estellés, aquella que venia de vegades, però mai no se’n volia anar. Abans s’havia estimat molt la vida, dedicant-li la major part de la seva obra, mirant-la amb diferents ulleres que no podrien entendre’s unes sense les altres: les sensibles, les eròtiques, les combatives, les quotidianes. Això, el seu llenguatge planer, proper i directe, han portat a considerar-lo avui com un dels millors poetes del país, i són molts els que l’han musicat, recitat, reinterpretat. Per a mi, dues figures claus: Ovidi Montllor, el dels 36 oficis, el cantant, l’artista, el pallasso, el dels nostres pares. Per a la nostra generació, els Obrint Pas, com en tantes altres coses, ens van apropar les paraules d’un dels millors poetes que ha parit mai aquest país.

Un entre tants com esperen i callen. Un entre tants que li parla a la vida i la mort, a la família i als detalls, aparentment més insignificants, que representen el dia a dia. Li parla a l’amor i al sexe, a aquells amants de València, que rodolaven per terra entre abraços i besos. I li parla al país i al compromís de no deixar que ens arrabassen tot el que tenim: no t’han parit per a dormir, et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Estellés sempre va incomodar pel seu compromís amb la llengua i el territori, i mai va plantejar-se amagar-ho, malgrat ser acomiadat de la feina o amenaçat. S’estimava molt el seu país, perquè ha tingut voluntat de país, i volia unit i aqueferat un poble, no podia permetre que li tocaren la seua València.

Fa 36 anys que va escriure aquestes paraules en un article: “Això és una guerra no declarada però oberta; l’anticatalanisme valencià és salvatge. Penso que el present, i també el futur, és molt amarg al meu país. Estem tornant al temps de les catacumbes.” Podria haver-se escrit avui, al 2018, quan hi ha 16 persones empresonades o a l’exili per motius polítics i l’anticatalanisme al País Valencià segueix florint i amenaçant, el mateix anticatalanisme que va matar Guillem Agulló fa ara 25 anys també.

Ningú no mor fins que se l’oblida, i tant Estellés com Guillem estan més vius que mai. Seguim donant-los vida i assumim, d’una vegada per totes, la veu del nostre poble. Observem el nostre voltant, el nostre nord, per comprovar la certesa de que no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu.

 

 

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.