Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

El poder de la premsa lliure

El poder de la premsa lliure

Los archivos del Pentágono. Direcció: Steven Spielberg. Intèrprets: Meryl Streep, Tom Hanks, Bruce Greenwood, Bob Odenkirk, Tracy Letts. Guió: Liz Hannah i Josh Lingen. Música: Johm Williams

Josep M. San Abdón 

L’any 1971 el New York Times destapava un assumpte fosc de l’administració dels Estats Units. Durant quatre presidències, s’havien continuat enviant tropes a la guerra del Vietnam malgrat que se sabia que no la guanyarien, amagant-lo a més als ciutadans sota un mantell de triomfalisme. El president en aquell moment era Richard Nixon. Per primera vegada la justícia nord – americana prohibia la publicació d’una notícia a un diari, amb l’excusa que es posava amb perill la seguretat nacional.

The Washington Post va aconseguir també els papers i va decidir continuar la publicació, encara que publicar la notícia podia suposar una querella i una probable condemna a presó. La propietària era Katharine Kay Graham, son pare l’havia comprat quan ella tenia setze anys. El 1946 el vell patriarca va cedir la direcció de l’empresa al seu gendre Philip Graham, però el 1963 es va suïcidar i d’aquesta manera Kay Graham es va quedar al front del diari. El periòdic en 1971 passava per un difícil moment econòmic i estava punt de sortir a borsa. La direcció del periòdic l’exercia un periodista de raça Ben Bradlee, que juntament amb la propietària van decidir tirar endavant la publicació en contra de l’opinió dels bancs i del consell d’administració.

Aquesta és, en resum, la història que ens conta la darrera pel·lícula de Steven Spielberg. Aquests fets que van passar fa prop de cinquanta anys, continuen estan  dissortadament d’actualitat, no només als Estats Units, on el president Trump, no dubta en desprestigiar contínuament els mitjans de comunicació, sinó també en el nostre país, on els fets polítics que ens tenen ocupats els darrers anys han fet que una determinada premsa ha actuat més per criteris de raons d’estat que per criteris periodístics i per l’altra banda, han crescut de manera exponencial, allò que Joan Julibert, en un llibre recent, anomena periodistes amb causa, dedicats en cos i ànima a defensar els plantejaments polítics per damunt de la veritat, que és allò que ha de cercar sempre el bon periodista.

Una altra de les qüestions que ens planteja la pel·lícula és la relació de la premsa amb el poder. Hi ha una escena en què Ben Bradlee i la seua dona miren amb nostàlgia una fotografia en què apareixen amb el president John F. Kennedy i també la seua esposa.  Tot ens fa pensar que el director del Post, té un cert remordiment de consciència per  haver estat massa condescendent amb el seu amic president, com poc abans li havia recordat Kay Graham. Aquesta es troba amb el mateix dilema, ja que té una gran amistat amb Robert McNamara, Secretari d’Estat de Defensa, durant les presidències de Kennedy i Johnson. Malgrat els riscos penals i econòmics, decideixen publicar els papers perquè consideren que els ciutadans han de conèixer la veritat.

Els dos actors protagonistes interpreten magníficament bé els papers, amb un Tom Hanks madur, en una interpretació com poques vegades l’havíem vist, i una esplèndida Meryl Streep, que en alguns moments es presenta dubitativa en el seu paper. Però finalment es reivindica com a dona, en un temps en què les dones ho tenien difícil per a presidir el consell d’administració d’una gran empresa, enfrontant-se als advocats, i  a la resta de membres del consell d’administració del periòdic, que la tractaven amb paternalisme o fins i tot l’ignoraven directament. Els planta cara i els diu que allò ja no és l’empresa del seu pare ni la del seu marit i ara és ella la qui mana.

Steven Spielberg planteja un tema de candent actualitat en aquests temps en què el periodisme està buscant un camí per a sobreviure, davant les noves tecnologies, la crisi econòmica i la pressió dels poderosos. El periodisme valent i lliure i que recerca la veritat el necessitem més que mai. El realitzador nord- americà aposta decididament per aquest camí, amb la seua mestria habitual, amb un ritme trepidant que ens fa mantenir en tensió durant tota la projecció. Una gran pel·lícula.

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.