Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

El “no gol” de Messi. L’arrel de la injustícia

El “no gol” de Messi. L’arrel de la injustícia

Felip Gumbau Morera

El partit que van jugar el diumenge 26 de novembre de 2017 el València CF i el FC Barcelona passarà a la història pel ">gol no concedit a Leo Messi

Ni el jutge de línia ni l’àrbitre van saber clar, en directe, si la pilota havia entrat a la porteria, per la qual cosa van deixar seguir el joc. En les imatges captades per les múltiples càmeres, que els mitjans de comunicació van repetir fins a l’extenuació, es veu clarament com la pilota sobrepassa un pam la línia de gol de la porteria del València.

El fet es quedarà en una mera anècdota futbolística, però té un rerefons social d’una enorme profunditat. El cas del “no gol” de Messi és especial perquè representa una injustícia pública i notòria, un error humà que ha vist tothom i que tots han reconegut a posteriori, fins i tot els beneficiats, cosa que els honra a mitges. La injustícia té un doble agreujant, i és que no es va reparar llavors ni s’espera que es repare. La qüestió ens hauria de fer reflexionar: ¿com s’ha gestionat socialment eixa injustícia?

La cadena de reaccions és una frenètica espiral irracional de la qual és difícil eixir. El jugadors perjudicats es queixen a l’àrbitre i a l’assistent, els jugadors beneficiats s’aprofiten de la injustícia, l’àrbitre i l’assistent volen fer-se fonedissos, aficionats blaugrana asseguren que l’àrbitre està comprat, periodistes pregunten per polemitzar sobre fets que ja tenen resposta, les piulades sense substància incendien la Xarxa, els mèdia debaten sobre la necessitat d’implantar l’ull de falcó i el videoarbitratge i evitar la mala imatge de la lliga espanyola, etc. Potser la pitjor resposta que es podia donar al conflicte és que “la mala sort ve com ve”, ja que així no només es justifica la injustícia, sinó que es palesa que la injustícia s’assumix solament quan no et perjudica.

Però retrocedim fins a la jugada que genera l’espiral. Play. Messi xuta la pilota des de fora de l’àrea. El porter del València no la bloca i li passa per baix de les cames. L’esfèrica entra un pam dins de la porteria, però els àrbitres no ho veuen i no xiulen gol. Pause. ¿Què podria haver evitat la injustícia pública i el consegüent enfilall d’energies mal aprofitades? L’opinió pública focalitza solucions externes que no estaven aquella nit i que costen diners: contractar un àrbitre més, instal·lar l’ull de falcó, implantar el VAR, etc. Però el desllorigador era present en el partit, és gratuït i el portem tots incorporat, encara que no volem usar-lo o estem socialment constrets a no usar-lo, com demostra el fet que en el debat públic sobre la jugada polèmica no s’haja comentat ni per espillera: es tracta de l’honradesa.

Play. El porter trau la pilota de dins de la porteria amb la mà dreta, però és conscient que no ha pogut evitar el gol. Pause. Si dissimula, obtindrà un benefici immediat: el gol no pujarà al marcador. Per contra, si reconeix el gol a l’àrbitre, perjudicarà l’equip i els seus, que un dia potser no ho seran, el defenestraran. Mirant-ho des de l’angle invers, el porter sap que, si dissimula, obrirà la porta a altres injustícies i perdrà el dret a reclamar justícia. Però també sap que, si reconeix el gol a l’àrbitre, obrirà la porta a actes justos i honrats i rebrà en compensació el mateix tracte just. El porter s’enfronta a un vell dilema: és conscient que, si actua honradament, resol un conflicte i a la llarga eixim guanyant tots, però la pressió de l’entorn és enorme, brutal, i no es fia de l’honradesa del porter rival ni de cap altre porter, perquè pensa que ells actuarien igual.

El dilema del porter és el nostre dilema. Cedim la justícia als àrbitres, però oblidem que la justícia comença en u mateixi en els nostres. No vullgues per als altres el que no vols per a tu. Però heus ací la nostra condemna: odiem la injustícia quan ens perjudica a nosaltres i al nostre grup, però la tolerem quan ens beneficia a nosaltres i al nostre grup, fins i tot quan és pública i notòria. ¿Què deu passar amb les injustícies que no són públiques i notòries? La injustícia, per naturalesa, és parcial: beneficia una part i perjudica les altres. L’empatia entre les parts deu ser el primer pas cap a la justícia. Només els gestos que ens honren, com reconéixer que ens han marcat un gol, poden equilibrar la balança. El primer “boig” que se n’ix de l’espiral es perjudica a ell mateix i als seus, però crea un precedent que ens impulsa cap a una societat més justa. ¿Com hagueres reaccionat tu si el porter del teu equip haguera reconegut el gol? ¿I què hauries fet tu com a porter? Però deixem-nos de bogeries; que seguisca el partit. Play.

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.