Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES 10 3162 1299 2120 5380 9915


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

Farta de que la culpa fora de Yoko Ono

Farta de que la culpa fora de Yoko Ono

alícia coscollano

Molt abans de la performance de passar-se hores a un llit reclamant la pau mundial que mostrava la profunda fascinació subcutània en la qual van caure Lennon i Ono, i també molt abans de la fotografia multi-orgànica perpetrada per la magnífica Annie Leibovitz en la qual es mostraven els dos artistes en posició fetal, Yoko Ono ja era una artista que venia de fabrica amb veu pròpia, marcada a pell de foc amb la terminologia lliscadissa ‘d’artista d’avantguarda', que realment pot significar qualsevol cosa. El que sí era sens dubte era una artista experimental que s'atrevia -amb major o menor fortuna-, a creuar límits artístics amb valentia.

Abans que em caiguin mil llamps per part de qui sempre ha considerat que els Beatles s'hagueren pogut congelar en el temps i continuar creant les mateixes cançons In sæcula sæculorum, voldria dir que la màgia d'allò eteri, efímer, atorga més consistència, estranyament, a les creacions, més passió per part del públic que les gaudeix, precisament, per la seua condició efímera. Ono va ser membre del  col·lectiu Fluxus ja en la dècada dels 60. participava en concerts on la fonètica -bàsicament experiments cridaners, això és a base de crits i fonètica-, era part ineludible de l'espectacle.

Si acudim a l'espai sacro de la Viquipèdia, a més, l'espai ciber la situa com una de les artistes que més influència van tenir en la creació de la cultura punk. I continua, entre el 1951-1954 Yoko Ono va ser admesa a la Gakushuin University com a primera estudiant dona en filosofia. En aquesta institució, coneix l'existencialisme, el marxisme i d’altres disciplines filosòfiques, a més a més d’idees pacifistes, conceptes que seran molt influents en la seva obra.

El 1959 Ono apareix per primera vegada davant d’un públic reduït amb la composició “Pesa Encesa" (Lighting Piece), on a partir d’aquest moment va començar a ser reconeguda com una artista independent i es converteix en un dels primers artistes que crea partitures per esdeveniments. Polifacètica -no parlo dels gustos, que ja se sap que tants caps, tant barrets-, Ono va crear les  "Pintures amb Instruccions" (Instruction Paintings),[4] que també les mostrarà en la seva primera exposició individual a l'AG, galeria que George Maciunas posseeix a Nova York. Més tard coneixerà a John Cage durant un esdeveniment artístic amb segell propi “Instrucció per fer pintura” (Instructions for Paintings). En el mateix esdeveniment, Ono coneix a Anthony Cox, amb el qual es casarà i tindrà la seva filla Kyoko Cox el 3 d’agost del 1963.

En el 1966/67 Ono participa en diverses performances en el Destruction In Art Symposium (DIAS) i presenta una exposició individual en la Indica Gallery de Londres, a, finalment, coneixerà a John Lennon. Qualificar-la d'arribista o oportunista no és, per tant, encertat, ja que queda demostrat que, per ella mateixa, constituïa tota una illa plena de vida i creativitat, malgrat que els pesa als que troben l’excusa fàcil en trobar la demonització de la dona – que roines són-, per explicar la separació del grup.

Segurament va ser això el que va deixar captivat Lennon, en una època en la qual el grup més famós de tota la història del pop ja donava senyals evidents de desgast, i de que necessitaven trobar un camí particular per sobreviure a la seua pròpia llegenda.

Per a moltes, i molts, Yoko Ono no va ser la culpable. El viatge a la Índia on van passar uns dies de recerca personal, camins psicodèlics i espirituals, a més de l'experimentació en noves músiques, ja indicava que cadascú dels components estaven buscant la seua veu. De fet, després de la separació, vam poder escoltar al mut George Harrison, el més callat i discret dels Beatles. Ens va regalar unes peces per al record que no hagueren estat possibles sense una escissió del grup que l'apartés del moviment d’abducció permanentment rotatori de Lennon i Paul McCarthy. Remarcar que el camí artístics  dels dos principals membres de la coneguda formació va continuar amb vitalitat. Temes com Blue bird de McCarthy, entre molts altres, i els supermegaconeguts Woman, i el repetit fins l'extenuació Imagine, confirmen que tampoc no van tenir una vida artística truncada per Yoko Ono.

La que curiosament sí va patir, sembla, una aturada creativa va ser, en canvi, la japonesa,  que després de conèixer a Lennon es va fusionar massa amb el geni de pop, deixant de banda la seua pròpia carrera. L’amor té aquestes coses. Ono ja per sempre serà la vídua de Lennon, càrrec que sobrepassa inevitablement per damunt de l’artista que prometia ser. Sempre he sospitat que Ono va ser el punt de inflexió i el far i guia sobre l'art que volia tastar i crear Lennon, i que va ser precisament això el que la va acostar definitivament a l'artista japonesa, trobant refugi d’un grup que hagués acabat separant-se igualment perquè, potser, ja havien dit junts tot el que podien dir.

I arribats a aquest punt, perquè forçar les coses? Perquè no deixar en un record meravellós tota una època musical e la qual encara actualment molta gent gaudeix? No, la culpa, el més probable, es que no fora de Yoko Ono. 

 

El ball V

Camina d'una habitació a una altra
obrint i tancant portes.
Fes-ho molt lentament.

a) imagina que obres i tanques
el teu cervell quan ho facis.

b) imagina que obres i tanques
el teu cor quan ho facis.

c) imagina que obres i tanques
la ment de la gent quan ho facis.

 

Yoko Ono

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.