Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES 10 3162 1299 2120 5380 9915


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

Carxofa i política

Carxofa i política

Benicarló compta amb una constel·lació de restaurants, establiments i petits locals que creen una petita però brillant via làctia gastronòmica

Poc a poc i amb molt d’esforç per part dels restauradors i gràcies a un referent indiscutible com la carxofa de la qual els llauradors han sabut tindre cura fins aconseguir exemplars únics en sabors i textures, ha establert una confluència de interessos que han redundat en un repte –que els cuiners siguen mestres en tots els secrets de producte que serveixen a les taules dels seus restaurants-, especialment dedicats a un producte tan noble i versàtil com la denominada reina vegetal de la cuina benicarlanda. Cada local, cada restaurant té el seu encant i és únic. Al San Rafael et deixen entrar quasi fins la cuina per escollir el que vols esmorzar. Al Cortijo disposen d’un espai únic a nivell comarcal on celebrar festes multitudinàries i un nom més que ferm en l’àmbit culinari. Al  Rosi o al Neptuno la cuina també té categoria per a jugar-se-la amb qualsevol.

Altres locals de tota la vida, com el Milord, conserven el sabor de sempre i han sabut transformar-se amb tota la simpatia dels seus gerents. Locals més nous com el Pau, innovador i amb plats plens de delícies gastronòmiques conviuen amb el Tràngol, que ofereix les seues excel·lències, també com el Xanadú o com la Xisqueria, on les braves són una simfonia. I tans altres que ara no em venen a la ment però que complementen una oferta absolutament temptadora. Cadascú, siga de l’agrupació de hostaleria o no, té la seua personalitat, el seu caràcter, des del més gran a establiments més menuts en proporcions, però no en ambicions, com el Candil, el Cotton, o tant altres.

Sense oblidar que el punt de inflexió és sempre el producte, la base de la cuina, i el llaurador com a ferramenta que proporciona aquest ingredient principal, la carxofa. Una carxofa que al llarg del temps s’ha convertit en una Festa i que ha generat concursos, guardons i un univers que ha situat en el complicat mapa turístic-gastronòmic la localitat.

Segurament seran aquest motius els que et deixen perplexa amb la intensitat de la ressaca de la Festa d’enguany. Llegeixes titulars intentes comprendre altres punts de vista que afirmen que enguany la Festa ha segut polititzada. Mires l’hemeroteca. Anys enrere noms tan il·lustres com Carlos Fabra ha rebut la Carxofa d’Or. Busques reaccions d’altres partits polítics en contra de la politització de la Festa de la Carxofa. Dec de ser inútil perquè no les trobo, o, al menys, no amb la virulència d'aquest any ni tampoc per part del gremi de restauradors. I es llavors quan et dius, espera, que hi ha alguna cosa que no entenc.

L’any passat la Festa va comptar amb a presència del president de la Generalitat, Ximo Puig. Els periodistes, sempre picarescos i canallescos, no sols li vam preguntar, evidentment, per la versatilitat de la carxofa. Crec que li vam preguntar, fins i tot, pel Pacte del Botànic. Es que som així.  I especialment els periodistes de la perifèria, que mai no tenim a mà ni a Ximo Puig, ni a Joan Baldovi,  ni a cap polític que es moga en esferes més llunyanes del terme benicarlando o comarcal. Deu ser el virus de l’ofici. Quan els tens a mà, sempre que  ningú que acompanya al polític de torn no et diga “d’això no pregunteu que avui no toca”, el periodista fa la seua feina: preguntar. L’any passat, però, tot i la sèrie de variades preguntes que se li van fer al president, la Festa no va estar polititzada. I, repetim, l’any que se va premiar a Carlos Fabra, de professió polític, amb ni més ni més que la Carxofa d’Or, tampoc.

Aquest any, en canvi, si que ho ha estat. Tinc que apuntar que el comportament de Baldoví –al qual  no coneixia, evidentment, sóc una periodista local-, va ser correctíssim en tot moment. L’home es va comportar com es requeria, content i satisfet per haver segut invitat i va glosar les propietats i el sabor de la nostra reina vegetal. El “No sabem a qui culpar” de la politització de la Festa, o la “picaresca periodística” són declaracions que obren un camp molt més ampli, que et condueix, a pensar que, finalment, el que molesta i el que passa es que no ha vingut un dels nostres.  

Quan a Raúl Resino, a Benicarló tenim la llarg tradició exemplar de no valorar el que tenim. Tenim una manca d’autoestima preocupant en tots els ámbits. No valorem que tot suma. Tractem els nostres compositors, pianistes, escriptors i poetes com si foren extraterrestres, vull dir de més enllà del campanar. I en lloc d’aprofitar-nos i enarborar la bandera de l’orgull aliè, i presumir “mira sí, i resulta que és benicarlando, o es resident a Benicarló (com dient a l’Un, Dos, Tres)”, tendim a la maleïda frase de “ningú no és profeta a la seua terra”. Si algú opina i diu el que pensa, -especialment si es dona-, es que és prepotent. Si algú guanya una Estrella Michelin, es més, continua obrint portes al mateix poble  i confirma que el cel gastronòmic benicarlando està ple d’estels, doncs mirem cap a una altra banda i reneguem perquè se li dona protagonisme. Si hi ha un futbolista que ha arribat més lluny que cap altre en la seua professió, doncs el nostre Camp de futbol es dirà...  Camp de Futbol, i au.

Al final, quan mires en perspectiva, amb totes les dades recollides, tot et porta a un conclusió: els que demanen que no es polititze són, precisament, els que polititzen l’ambient. 

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.