Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES 10 3162 1299 2120 5380 9915


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

Reivindicació de tres científiques anònimes

Reivindicació de tres científiques anònimes

Figuras ocultas. Director: Theodore Melfi. Intèrprets: Taraji P. Henson, Octavia Spencer, Janelle Monáe, Kevin Costner. Guió: Allison Schroeder.

Josep Manuel San Abdón

Darrere dels grans esdeveniments sempre hi ha persones anònimes que contribueixen a l’èxit de l’empresa. És el cas que podem veure en la pel·lícula Figuras ocultas de Theodore Melfi, que narra el dur camí que van haver de seguir tres científiques afroamericanes,- llavors encara no se les deia així -, per aconseguir un lloc de rellevància en la NASA, a finals dels anys 50 i començament dels anys 60 del segle passat. Van tenir doble dificultat, ser dones en un món dominat pels homes i a més ser negres en l’estat de Virginia, amb lleis racistes.

Les tres dones de les quals se’ns parla en la pel·lícula son Katherine Coleman Johnson, Dorothy Vaughan i Mary Jackson. La primera va calcular la trajectòria del vol espacial d’Alan Shepard, el primer nord-americà en viatjar a l’espai, el 1959. El 1962 quan la NASA va començar a utilitzar ordinadors per calcular l’òrbita de John Glenn al voltant de la Terra, va ser convocada per verificar els resultats de l’ordinador.

Dorothy Vaughan era matemàtica, dirigia la West Area Computers, un grup de treball compost exclusivament per dones afroamericanes, especialistes en matemàtiques. Katherine Coleman Johnson en formava part abans de ser transferida a la Divisió de Recerca de Vol de Langley.  Mary Jackson va ser la primera dona negra que arribà al grau d’enginyera en la NASA. La carrera d’enginyeria en la Universitat de Virginia només la podien cursar estudiants blancs, per a la qual cosa va haver de recórrer als tribunals per a ser admesa.

En la pel·lícula assistim al moment en què la Unió Soviètica, als principis dels anys 60, s’havia avançat als Estats Units en la carrera espacial. Llavors l’administració Kennedy va forçar els seus científics a accelerar les seues investigacions perquè la seguretat nacional i el prestigi, - estem en temps de la Guerra Freda -, estaven en joc.

Però en aquest món que començava a estar tant avançat tecnològicament observem que els negres han de viatjar en la part de darrera dels autobusos, no poden accedir a determinats tipus d’estudis, i no poden compartir els lavabos amb els blancs. Com anècdota podem dir que al Pentàgon, situat a l’estat de Virginia, actualment hi ha el doble de lavabos dels que necessiten, perquè quan es va construir als anys 40 estava vigent aquesta llei.

Les tres científiques amb constància, amb tossuderia, sense grans escarafalls, van obrint i obrint-se camí en aquest món tant hostil per a les persones de color negre. Les tres actrius que encarnen a les científiques realitzen una interpretació brillant.

La pel·lícula resulta en algun moment potser excessivament amable. És molt amena i entretinguda, producte típic de la indústria cinematogràfica nord-americana, no ho dic com un retret, és la seua manera de contar les coses. Tanmateix, és també un homenatge a tres científiques que havien restat bastant anònimes, és un cant a l’optimisme i a l’esforç per a assolir la meta que algú es proposa i és també el relat de lluita pels drets civils de les minories ètniques, una altra vegada posats en perills després de les darreres eleccions, si es que alguna vegada s’havien assolit del tot. Per tot això és una pel·lícula que val la pena veure.

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.