Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

Disculpen, però fa fàstic

Disculpen, però fa fàstic

alícia coscollano

La vida és tant àrida i s’ha convertit en un material tan dur, impenetrable i difícil de digerir en alguns punts del planeta, cada cop més estesos, que sols es pot emmarcar en l’àmbit de la social-ficció el fet que ens poguem ficar en les sabates d’un refugiat, d’un subsaharià que pretén saltar la tanca -res olímpica- que separa l’estat espanyol de la llastimosament depauperada Àfrica, o d’un palestí o un sahrauí que espera en un camp a que la historia li torne la dignitat. Al més que arribem, és a que ells ulls se’ns fiquen humits quan contemplem com un vaixell recull cossos de nadons o xiquets plorosos salvant-los en l’últim moment d’una mort segura per hipotèrmia i que l’amplia mar s’esforça en escopir, com si per a ella resultés també massa insuportable tenir que tragar aquest cossos desheretats. Els veiem els rostres quan són rescatats, si arrriben encara a temps, per ser conduits i amuntegats a aquelles presons de fil d’aram que la societat moderna decora amb l’eufemisme CIS (Centres Integrats per a Estranjers). Llocs on des de la nostra tecnològica civilització en declivi instal·lem els residus humans.

Critiquem a l’esperpent que als EUA han escollit per a representar el decadent país perquè vol construir una tanca amb Mèxic, quan nosaltres tenim al costat de casa l’exemple de l’Europa trencada just pel punt que la feia humana: tres tanques que blinden Melilla, i , per tant separen dos mons, l’univers dolç dels anuncis, de l’horror de la fam i la desesperació africana. Tindríem que callar, al menys, plens de vergonya.

Sí, alguns encara som “buenistes” europeus. Encara en queden. Ho dic per tallar de cop amb aquells somriures paternalistes que afloren als rostres quan senten el discurs, i contraataquen amb asseveracions com ara, “però es que tots no cabem, però no hi ha treball, però es que són ells o nosaltres”. Doncs llavors, assumim la inhumanitat i despatxem d’una vegada la hipocresia social per esdevindré uns monstres acomodats i conformats amb el que realment som.

El boig sistema de consum irrefrenable implantat a una part del planeta, que ha fuetejat una societat cega i sorda i ens va abocar a mantenir com fora -fins el crack i l’arribada de la crisi- el súmmum de la felicitat reflectit en disposar de dos cotxes per família, una hipoteca –imprescindible com el respirar-, vacances i una vida il·lusòria a la aspiràvem com l’ase persegueix la safanòria no s’ha cobrat únicament la baixa irreparable del Medi Ambient i un canvi climàtic que avança sense complexes. El delicat equilibri ha estat castigat fins l’extenuació amb ajuda de països “emergents” amb tan pocs escrúpols front a l’espoli i l’explotació dels recursos com els vam tenir nosaltres amb anterioritat: l’esser humà està fabricat en sèrie. També s’ha cobrat baixes humanes. Les veiem a diari aguaitant a les pantalles, a les imatges dels diaris.

El desequilibri entre cultures i societats ha generat problemes tant greus que ara, com un bumerang, n’hem obtingut el retorn. Estem patint les conseqüències. La tercera guerra mundial fa temps que està en marxa i el tresor en joc són els recursos.

A les mines de coltan –ei, que per això sí que els necessitem, als africans, encara podem rascar el fons de l’olla del depauperat continent-,  la indignació d’alguns ens ofega la gola mentre veiem els xavals amb l’aixada, colpejant una roca per partir-la i fer-la miques i poder extraure, en unes condicions laborals d’esclavitud, el materials que ens permetrà connectar-nos al nostre món civilitzat, interconnectat, polit  i asèptic. Bones pràctiques de les estadístiques europees? Disculpen, però fa fàstic.

 

 

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.