Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES 10 3162 1299 2120 5380 9915


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

Assetjament

Assetjament

No hi ha dia que passe que no surti a la llum un nou cas d’assetjament. Es que actualment, aquesta pràctica és més habitual que en anys passats? Es que la formació i l’educació al nucli familiar i escolar és pitjor que la que existia abans? Hi ha opinió per a tots els gustos. Els que hem patit de prop situacions d’aquest tipus, el que sabem es que són circumstàncies que ja no se callen. Que contem i transcendeixen fora de l’àmbit familiar. Que hi ha mares, pares, i la resta de familiars que ho diuen a cara descuberta, saben, però, que entraran a formar part del cercle de indesitjables del que ja forma part el seu fill. I més encara si es tracta d’una ciutat menuda, i més, encara, si alguns individuos del cercle d’assetjadors pertany a les “bones famílies” de tota la vida, a millor situades econòmicament. Llavors, sovint és millor callar i no fer soroll. Una situació que reprodueix patrons de les acaballes del franquisme: les millors families seien els seus fills en les primers files de la classe i ningú no els molestava si excloïen d'una manera evident els més depauperats econòmicament, que solien seure en els últims bancs  eren apartats dels cercles de jocs durant el "recreo". Avui hem passat d'aquesta imatge en color sèpia al ciberassetjament. 

Ho saben aquells que han passat nits sense són pensant en com donar solució a la problemàtica. Ho saben els que han intentant cent maneres de motivar els seus fills per tal que marxaren amb ganes a l’institut, o al col·legi. Perquè l’edat dels assetjadors és múltiple, com múltiples són les causes per les quals comença l’assetjament. Perquè toca el violí o  el piano, trau bones notes, no surt amb xics, o xiques, per ser homosexual, ser gras, alt o baixet... aquest són motius més que suficients per amargar-li la vida a una persona.

Recordo que fa anys, a un poble de l’interior, durant les festes, vaig ser testimoni de com un grup de veïns li apagaven les burilles al cap una persona amb una discapacitat mentre reien. L'home els demanava que no ho feren, però sense massa força i en veu baixa. Als pobles, abans, hi havia persones, veïns, que es divertien d’aquesta manera, actes que et poden revoldre l’estòmac i que te indiquen fins on pot arribar un grup convertit en un ens sense ànima.    

L’esser humà, quan està en “manada”, pot arribar a ser el més cruent dels éssers vius. Capaç del millor i del pitjor. Ho saben els que han tingut que anar a parlar amb els directius dels centres, els que han tingut que passar per suportar una agressió a algun dels seus fills. Ho saben els que coneixen com, després de l’agressió, el seu fill ha rebut la mateixa reprimenda que el maltractador, quan per tothom és conegut que hi ha un agressor, i un agredit que mai  no es poden equiparar. Que deuen ser tractats de diferent manera. Ho saben els que han tingut que canviar el seu fill de centre per tal que el deixaren continuar amb la seua vida, per sortosament trobar, finalment, gent que l’estimés tal i com era.

El perfil de l’agressor pot ser molt diferent. Però no sempre és d’un extracte social baix ni sense molta formació. Ni tampoc tenen sempre un perfil de xic o xiques conflictius que són uns "bronques" i els perdonen la vida cada dia als seus companys de classe. Per a res. Sovint són fills de classe mitjana o alta alentits per grups que els veuen com a líders. Caldria, potser, un apunt dels valors que seguim com a societat. Aquell que indica quin preu tens i quan vals. 

Malauradament hi ha noticies que et deixen el cor en carn viva. Hi ha xavals que es suïciden per no poder suportar més aquest tracte, perque el grup, gent de la seua mateixa edat, els que deurien formar un teixit  protector, els que més deurien entendre’ls i acollir-los, els menysprea, els exclou, i encara més... continua torturant-los durant les 24 hores, recordant-li que és un drap, per whatsapp i per la xarxa.

La família té un alt grau de responsabilitat en aquest sentit. Advertir als nostres fills de les conseqüències de formar part d’un ramat de gossos rabiós deuria de ser fonamental. Fer ús de l’empatia, i, si aquesta no funciona, imposar una estricta normativa i un anàlisi fred en el cas que tinguem un assetjador a casa. I obrir els braços i fer un acurós seguiment en el cas que el nostre fill siga l’assetjat, inclús canviar al jove o a l’infant de centre, denunciar-ho davant de les autoritats competents –encara que això també implique l’aïllament social familiar.

La finalitat col·latelar del maltracte –també passa amb la violència masclista-, sempre pretén que el maltractat acabe pensant que és culpable d’alguna cosa,  que es mereix la situació.

No ens donem per vençuts. Com a cercle familiar més proper,  es deu presentar batalla. Com exemple, la conversa d’una mare que parlava amb un inspector per telèfon. L’inspector li aconsellava que la seua filla intentés no destacar, que passes inadvertida, que no digués si tocava el violí, o el piano. Per últim, invitava a la dona a que integrés la seua filla dins del grup. La mare, bocabadada, va respondre: “Integrar-la dins del grup, d’un grup com aquest? Llavors seria, justament, quan la meua filla perdria. Perdria tots els valors que li hem ensenyat al llarg dels anys. No, sóc jo la que no vull que forme part d’un grup que menysprea i ataca al diferent, la que no vol que forme part d’un cercle amb un pensament únic”. ”Sóc jo la que no els vull com a companys de la meua filla,  No ho entén?”. llavors, va canviar a la seua filla de centre. Tenia raó. En aquest cas la integració hagués significat, sens dubte, que el grup, el ramat, havia guanyat. 

foto: Adolescents.cat 

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.