Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

D'aliens i paripés

D'aliens i paripés

alícia coscollano

Ens hem despertat tal i com ens vam anar al llit: amb el cervell treballador. Si analitzem la situació més enllà dels 140 caràcters, amb permís del sistema i sant twitter que t’ajuda a sintetitzar -però t’empenta constantment a pensar de manera breu i limitada-, podem arribar a la conclusió de que el sistema econòmic cada vegada fa incursions més atrevides i pornogràfiques. Cada cop està més desvergonyit. Abans s’ocultava darrere les cortines de l’escenari per tal de no ser massa vist, tot i que era sobradament intuït. Però actualment ja  no s’està d’amagar-se. S’ha convertit en la vedette invitada a qualsevol govern embrionari o en formació amb possibilitats. Deixem fora el tercer món, aquest no cotitza i, per tant, no importa. Així que a llevar-se la careta, la màscara i tot allò que no siga un discurs directe i sense corbes. El tercer món importa tres naps. Ja estan les ONG per a partir-se la cara per un despropòsit que deuria avergonyir a qualsevol govern decent.

A aquesta secció es deuria parlar de temes pròxims, de territori, ja ho sé, perque el cert es que aquí comptem amb molt de material, sols cal mirar cap a Lo Rat Penat i el seu últim afer sentimental. Però com el web és així, ha donat permís per a fer una incursió a un tema d’estat que anava inicialment destinada al facebook i a donat el vist i plau per a poder ser incorporada a ‘parole, parole’. Perquè? Perquè els comportaments humans i polítics ens fascinen. I aquest s’ho val.  

El poder econòmic, aquell ens virtual, boirós, que anomenem IBEX35, oligarquia, grans monopolis, etc... Bé, aquell ens amb una immensa i cobdiciosa butxaca en lloc de pols, és el gran municipal, el gran dictador, el gran germà. Però és un covard danyí i malèvol. El que ha passat al PSOE podria representar en part  com actua quan se sent amenaçat.

Un  NO pot tenir molta força. Pot significar que algú es desbande i comence a actuar per la seua. Que algú pense, marque un criteri  i se’n surta del camí marcat. I al PSOE el delfí li ha eixit mogut. Si fem recompte de tot el procés, podem recordar que l’estratègia era apartar a Eduardo Madina, que pretenia una construcció per l’esquerra del partit, per a conservar la moderació en una agrupació cada cop més escorada cap el centre. Pedro Sánchez va complir el paper a l’escenari, avalat per la part més conservadora de l’aparell. Mentre, un Podemos sorgit del 15M va ocupar l’espai estatal a l’esquerra que anava deixant l’aparell, -que no les bases-, socialista.

Però l’abstenció que permetia un govern del PP durant quatre anys tenia dimensions massa grans per empesar-se-la per algú que es considerava d’esquerres i socialista i què, a hores d’ara sembla –sols ho sembla, atenció-, que tenia massa escrúpols i poc estómac. Anit a la cadena aliada criticaven a Sánchez dient que ell havia fet moviments dins del partit poc clars, com ara punyalades a companys per tal d’obtenir una posició còmoda que el permetera ser secretari general. Bé, jo crec que això es dona en tots els partits. També deien que havia faltat a la veritat, que en privat esgrimia l’abstenció, com va explicar fa uns dies el santa sanctorum Gonzalez, que li ha fet un gran i inoblidable favor al partit. Però el fet objectiu es que el NO de Sánchez es va mantenir al llarg dels dies. El secretari socialista, de sobte, va vore com representants de l’esquerra estatal d’altres partits sortien a defensar-lo. Des de Iglesias fins Garzón. I això va fer saltar encara més les alarmes. La possibilitat que s’albirava en un horitzó de pactar amb Podemos i els independentistes va deixar els calaixos de les ferreteries sense Loctite.

I, evidentment, l’alien econòmic es va ficar nerviós. Al guio pactat aquesta possibilitat no es contemplava. Hi havia que formar govern, un govern de bons xics preferiblement conservador, o centrat en allò que realment li importa a l’ens econòmic: la seua estabilitat i supervivència. Una estabilitat que passa sovint pel malviure de gran part de la ciutadania.

Les pressions van deixar a molts despullats. De fet, amb tan poca roba que hi haurà qui no perdonarà en futurs pròxims la genuflexió davant la dreta. Han repetit que primer està el país, bé,  descrivim quin deu ser per a ells el significat del terme, l’etimològic. Quan anomenen el “país”, fan referencia al sistema bancari? A la seua oligarquia? O... tal vegada al mutat Diari? Perquè un país està format per persones. Què passa amb la gent desnonada? Que passa amb la gent que està a l’atur? Què passa en una Sanitat cada cop més depauperada en mitjans, malgrat la tasca dels professionals?  Si primer està el país –vull pensar que volen dir les persones que conformen aquest país-, perquè es permet que surten endavant lleis involutives que els franquistes més recalcitrants hagués aplaudit amb els peus? Realment, es tracta d’avançar pensant en les persones o en afavorir a aquest ens que està podrint Europa? Una Europa plena de mercaderies que deixa a les voreres els conceptes que la van fer créixer i li van donar sentit?

Es demonitza a tot aquell partit, moviment, territori, “regió de las anchas Españas”  o país que no compleix amb els codis establerts per el sistema. Sabem exactament com de dolents són a Veneçuela, o a Cuba. Allí, el diable habita els palaus. Ens ho han repetit com a nadons al llargs dels últims mesos, coincidint, evidentment, en els períodes electorals. Però, en canvi, ens saltem que la Xina manté la pena de mort, presos polítics i que controla fins a límits insuportables la llibertat d’expressió. No importa, la Xina cotitza i li fa pessigolles als peus amb una ploma als poder fàctics econòmics. Vostè perdone, doncs, i continue exercint: carta blanca. Això, per no parlar de les relacions amb països on les dictadura imperant a molts ens fiquen les galtes roges. La hipocresia és de tal calibre que espanta. 

Tornant a l’estat, l’atractiu xic de Ferraz se’n va sortir de la sendera durant les últimes setmanes. Amb pocs suports emesos a boca plena -molts d’ells catalans, curiosament-, dimitia. Tot i que el ring, per ell, podria continuar obert. L’obsessió pels Errejons i els Iglesias a les files del PSOE continua, perque són molts els que tenen a Podemos en el punt de mira i els culpabilitzen de tot el que està passant.

L’autocrítica del perquè i el com han sorgit els del morat, i qui ha deixat d’exercir de vegades com a representant d’una esquerra necessària i imprescindible en un jocs d’escacs on es fa jaque a tot allò que faci olor a humanitat es planteja, però poc.

Més enllà del màrqueting i de IU, Podemos sorgeix perquè algú té que fer-li burla imprescindible a un sistema econòmic que ataca a la ciutadania i implanta l’horror. Un horror consentit que es pot mesurar diàriament a les noticies. Evidentment, quan hi ha connivència amb aquest horror, part dels votants busquen que algú els defense, perque tot i que tristament cada cop es un pensament més estès allò de que el poder econòmic sempre guanya, al menys cal mantenir-lo entretingut.  

Ara, però, Podemos està caminant cap a la socialdemocràcia amb alegria. Part del seu discurs inicial sorgit de les places ha desaparegut per adaptar-se , com diria Pessoa, a les normes socials de vida. Quina errada. Podran guanyar punts i ocupar l’espai del socialisme. Però acabaran com ells, navegant cap a un centre que els restarà personalitat i deixarà a les bases preguntant-se qui són i amb un greu problema de identitat. El mateix que avui pateixen els socialistes. Plantar cara a un poder econòmic que posa i lleva governs i roman cec davant les necessitats més bàsiques de les persones –aquells per als quals deurien governar- és de valents. I ningú va dir que seria fàcil. Llàstima per les bases, per la gent que es va mantenir i es manté fidel a un inventari ideològic. Alguns d’ells ja no estan. Si ho estarien, però, no es reconeixerien.  

 

 

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.