Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

D'estiu i d’escuts

D'estiu i d’escuts

Fent un tomb pel Facebook pots observar el pols social d’una localitat. A Benicarló, aquest dies, la xarxa permet observar, i confirmar, que diferents aspectes sobre diversos temes comporten acabar en el mateix lloc d’una manera pràcticament inamovible, amb tota la precaució que produeix aquest terme. Es com quan vas perdut per un bosc, i pegues voltes i voltes, per acabar allà on has iniciat camí. Una inversió d’energia inútil.

El més d’agost s’està convertint en el mes de l’escut. Seguir el fil d’una conversa multitudinària et permet passejar per improperis, desqualificacions, opinions més o menys acreditades, o no, i afirmacions estratosfèriques que persegueixen un mateix objectiu.

No sóc dissenyadora, ni professional de l’heràldica, ni tan sols sé si gaudeixo de bon gust, ja se sap que en questió de gustos, tants caps, tants barrets, o el que és el mateix, per a gustos, colors. Traslladada la meua poca professionalitat i acreditació en temes relacionats amb vixilol·logia, terme que sembla que ha vingut per a quedar-se, opinaré, doncs, des de la meua concepció estètica.

La proposta realitzada pels professionals d’heràldica i vexilol·logia –ho sento-, de la Generalitat m’agrada. Deu ser que sóc medieval, casposa, o que, simplement, m’agraden els colors més neutres i que rebutjo  -per gust, o per mal gust-, el ‘reborde’ blau que mostra l’antic escut. Però sí, tret de l’escut coronat -que és l’element que menys m’agrada-, la barreja de colors vells i els símbols que inclou em semblen atractius. Demano perdó per anticipat, atès el rebombori que ha ocasionat la votació. L’escut ha estat proposat per professionals de l’administració valenciana a l’àrea de Cultura. Imagino, i desitjo, que els que treballen en aquest àmbits autonòmic estaran el suficientment acreditats, independentment del partit que governe. No és una invenció de cap regidor, ni de l’equip de govern. El canvi ja s’ha fet en altres ciutats, però crec que sense consulta popular. Una consulta que es fa per a saber què opina la ciutadania, i que s’ha convertit en un motiu per aprofitar i poder criticar que hi ha qüestions més importants en les que invertir els diners, que hi ha prioritats. Evidentment, si ens posem així, i podem opinar sobre les prioritats, miren vostès, a mi no em sembla una prioritat invertir en bous embolats, però se invertirà perquè hi ha una part de la societat que encara així ho demanda. Jo invertiria aquest diners en donar suport a la gent que no arriba a final de mes, i en música, i en jornades de poesia. Vull dir que, quan a prioritats, entrem en el terreny de la subjectivitats. Perquè per altres persones el prioritari serà millorar un carrer, o canviar totes les fanals d’una zona, o..... Val, i que fem en Cultura? La clausurem perquè hi ha accions prioritàries? Un departament vilipendiat i poc entès socialment que és el que pateix sempre les primeres retallades. Cal fer teatre? Concerts? Cal llegir, informar-se? Cal estar despert?

Però seguint pel Facebook, observo una altra polèmica sobre unes hamaques en primera línia de platja. Continuo llegint el fil... i em  trobo novament amb persones protestant per l’àrea de Cultura. Torno a dalt, m’he equivocat de post? Estic novament amb el tema de l’escut? No, és el de les hamaques. Llavors ja ho tinc clar. Senyor Barberà, no ho tindrà fàcil. No estem preparats. Opinar no surt debades, opinar lliurement tampoc, de vegades pensem que vivim en una societat adulta. Però sols es tracta d’una societat encara adolescent. Amb xupa de cuir, acne a la cara i amb ganes de gresca.

 

 

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.