Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

De llengües i estar

De llengües i estar

Carles Mulet 

Senador territorial de Compromís

 

L’ésser humà, com malaltia, com fenomen, com realitat, ha anat configurant cultures, baix un concepte ample del que es puga entendre com “cultura”, podríem parlar de les formes d’organitzar-se (sociopolítica) de crear lleis i normes de relació, de posar i conquerir fronteres, d’entendre la seua realitat immediata, i la del més enllà ( religions), i ha creat i evolucionat la seua parla, la seua llengua. Les llengües són per tant, part vital d’eixos móns, d’eixes realitats en el món, la cultura seran els codis, la informació vital per poder continuar vivint en un context, en una societat, en una substantivitat concreta., interessant la definició que fa Mosterin de cultura com informació, adquirida i apresa, heretada per genètica o pel costum social, per la relació amb els altres.

 Quan una cultura acaba amb un altra, de les primeres coses de es quals despulla a l’assimilat és de la seua parla originària per aculturar-lo, o millor dit, anul·lar-li la seua realitat passada per imposar-li la nova identitat, la nova realitat política, religiosa si es pot, normativa i també lingüística.

I en una perspectiva catastrofista dels món, o realista, en el procés de globalització, d’uniformitat cultural baix un model occidental, anem cap a un únic sistema econòmic únic universal ( capitalisme salvatge, parlem del TTIP?), mateixes regles de mercat, sense proteccionisme dels Estats; cap a unitats polítiques que imposen el mateix model ( Unió Europea…), cap a cànons i conceptualitzacions estandarditzades; la societat de consum que te marca què has de consumir dins d’un menú tancat, unes modes globals, unes marques, un “progrés” unidireccional, unes metes borroses però induïbles…

I en eixe procés que vivim de confluència “cultural”, on tota eixa “informació” de com viure el món ve marcada per la tossudesa de que ja no hi han diversos món ( com podrien existir abans), diverses realitats d’entendre’l i viure’l, sinó una sola, o unes molt semblants i que tendeixen cap a sistemes homologables, no calen ja diverses cultures, sinó una sola?, amb les  pinzellades pintoresques, superficials i estètiques de les pròpies herències per llocs i tradicions, és a dir, amb una decoració diferent, però amb els mateixos fonaments i marcs?.

Reivindicar formes de vore el món diferents en este procés de comunió i estandardització integral és simplement una pulsió o reacció  folklòrica? (emprant el terme de manera ridiculitzant), o més cru, reivindicar els nostres trets culturals són idees romàntiques d’autoafirmació, de por als canvis?. De la incertes que ens produeix als “xicotets” embarcar-nos o directament deixar-nos dur per la nova realitat?.

Si la única defensa de la pervivència d’una llengua, d’uns fets culturals, de legislacions pròpies si m’apures, és per pur sentiment, per exaltació d’un passat més o menys gloriós, per pur emotivisme, ho tenim perdut; som pura evolució o degradació, com vulgues entendre; i la “cultura” i les seues manifestacions han de ser eixos instruments per viure i estar en el món; si el món en el que estem parla altres codis, hem de viure una bipolaritat entre l’exaltació romàtica del que ja no som ni hem sigut ( reivindiquem el que han sigut altres) i perdrem també el nostre espai en l’ara?

Precisament, el debat sobre l’ara, la realitat concreta, el món que vivim i patim, ha de ser el centre, i quina globalitat hem de tindre i volem; en quina mesura som actors o simplement part de l’escenari, fins quin punt podem canviar la realitat, quan sovint ni podem entendre-la.

Els valencians mereixem tindre drets propis perquè els vam tindre i perdre fa temps? O perquè realment continuem sent una realitat ara i tenim intenció de voler construir i evolucionar una nova materialitat en eixe món global, dins un Estat plural que no ho vol ser, d’una Europa dels estats i no dels pobles, en un món en anglès, de la xarxa global, de la invasió silenciosa econòmica dels gegants asiàtics?.

El valencià com a llengua maltractada durant segles, relegada per propis i estranys a àmbits reduïts, té futur en eixe món no ja futur, sinó que cimentem avui en dia?. Ha de ser objecte d’especial protecció com un animal dins d’un zoo per por a que desaparega, ha de ser objecte de folklore institucional mentre la realitat fora va per altres camins?.

Òbviament són preguntes de les quals esperes resposta inequívoca en àmbits de gent amb una marcada ideologia i compromís social, però, fem-la més enllà del nostre microcosmos i potser no ens agrada la resposta.

I tot té tant a vore; perquè estem veient com inevitable eixe anar cap a un mateix model global i cultural, i una mateixa cultura no necessita més d’un codi de comunicació´?, més d’un idioma?, quin futur té un idioma d’uns potencials 10 milions de parlants als 7.000 milions d’habitants d’esta “aldea global”?. I qui parla de llengua, pot parlar del que siga.  Quin fet té pensar una cultura d’un món que no existeix o tendeix a no existir?

En una lluita per un món de móns, en una realitat de realitats, en una nova manera de pensar la relació amb aquest planeta que estem desfent, igual cal repensar més del que ens pensem; però mentre reivindiquem el nostre espai en ell, el nostre respecte cap al que tenim i cap al que volem tindre, cap al que som i al que volem ser, ha de ser des d’un cultura nova, amerada dia a dia de l’imperant, però on volem que eixa globalitat, eixa manera d’estar en el món siga la de tots, i no la de sols uns, i per tant, en eixe conglomerat estar i ser, la reivindicació de l’espai i normalitat d’una llengua és la mateixa que la reivindicació per continuar tenint eixe espai la gent que fa, viu i són eixa llengua… ?

 foto: blocs.mesvilaweb.cat 

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.