Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

El blau no ens deixa vore el cel

El blau no ens deixa vore el cel

Les obsessions personals, tenen un recorregut sovint privat del qual es té cura utilitzant les eines de les quals cadascú disposa. Quan les obsessions són socials i afecten a grups i col·lectius, l’assumpte es complica, més, encara, si passen al terreny de la política. Hi ha una antiga dita que afirma que els troncs dels arbres no ens deixen vore el bosc.

Una frase ens pot venir molt bé per tal d’efectuar un símil, una comparativa. La prodíem traduir com ‘el blau no ens deixa vore el cel’. Vagi per davant que confio plenament en la intel·ligència i bona voluntat dels representants, en general, que accepten el repte sovint complicat, de representar el poble. També està clar que hi ha estratègies que tothom utilitza en política. Però també cal ser conscient de quan un tema ha quedat desfasat, per una sobreexplotació intencionada que no ha portat més que divisió i malestar. Una questió que ha alentit l’odi, moltes vegades, i que ja no mou les fibres com les va moure en el seu moment. A aquestes terres repoblades històricament per gran una part de lleidetans no cal que ens catalanitze ningú. Ni molts tampoc no estarem aguaitant amb prismàtics per si venen a robar-nos les bledes travessant la frontera administrativa, ni tampoc, evidentment,  la paella.

Estem parlant d’una qüestió de sensibilitats. Fa ja uns quants anys, es va acceptar com oficial una bandera amb  un blau que provenia de la Valencia capital. Personalment prefereixo la senyera de tota la vida, l’antiga, la que onejava en falles a Valencia i agermanava tot el territori. La que tenia les quatre barres de sol i sang. O, com a molt, la de Castelló, capital de les nostres comarques i molt més propera que el cap i casal, que llueix el verd com color referent. Però, de vegades, la historia signa pactes, convenis, que semblen blindats in saecula saeculorum. Sols cal observar el pacte de la Transició a nivell d’estat. Qüestions que podrien ser revisades o avaluades sens dubte, però que no es toquen.  

Al territori valencià comptem amb dos sensibilitats que deuen conviure, una prové del sentiment primigeni, l’altra prové d’un model simbòlic més contemporani, que actualment molta gent l’accepta com seu. Això, però, no invalida sentiments.

Per a molts, la patria, la matria, és el nostre barri, la nostra llar, el cel que hem vist des de menuts, la nostra gent. I hi ha gent, entre la nostra gent, que s’emociona amb la Muixeranga, amb la quadribarrada, tant com es pot emocionar algú altre amb la senyera coronada. I es legal, legítim, constitucional. La persecució política cap aquesta concepció sempre ha vingut de la mà d’aixecar vots a les urnes. Però l’estratègia ja està eixuta. Li ho van advertir, inclús, els empresaris a l’expresident, que ja estava bé, que els empresaris valencians tenien la major part dels seus negocis amb els empresaris catalans. Que l’obsessió ja requeria divan.

Passant al context d’un ple, reduir la Fira del Llibre a una qüestió de blaus, es tenir una visió molt esbiaixada i pobra.  Alguns dels que vam estar aquest any a la Fira del Llibre, ho vam comentar. Ens hagués agradat vore més parades, actuacions, presència d’entitats que tenen un pes dins del territori valencià, autors. Resumint, una festa literària.  Fa ja molts anys que la Fira del Llibre a Benicarló està limitada, i estic segura que en properes edicions es revisarà, si atenem l’interès per la literatura i els llibres que, fins ara, s’està mostrant des de l’Ajuntament. Tenim clar que concentrar les dinàmiques per fomentar la lectura en un sol dia marcat pel calendari és absurd, i que cal desenvolupar una feina constant, implicar els més menuts, sembrar la llavor entre els infants per tal que s’apropen als llibres, no sols el 23 d’abril, o el dia 24 a Benicarló, aquest any. Però no ens barallarem per les dates.

Si la senyera porta blau o no, atenen el gran repte educatiu que es presenta també per al consistori potenciar culturalment la Fira, es converteix, amb tots els respectes, en un tema mínim i absolutament residual.

Una revitalització de la jornada seria molt d’agrair. Hi ha ciutats molt a la vora que ho han aconseguit, i gaudeixen d’una fira prou potent. I persones que en el seu moments es van implicar, com en el cas de Vinaròs i de l’enyorada Maria Providència Garcia amb tot l’equip de la Biblioteca municipal, per tal d’aconseguir una fira com cal. El llegat continua viu i actualment la Fira dona gust. S’ha convertit en cita literària comarcal. I cal reconeix-ho. Tots surten guanyant. Estadísticament, a més visitants, més vendes. Amb el pes cultural de Benicarló aquesta proposta es deuria potenciar molt més. Així que el tema de calat, per a molts, no és la senyera amb blau o sense, sinó que no deuríem de deixar de ser un referent cultural.

Dedicar tant de temps en un plenari a discutir si l’ajuntament disposa de diners per a comprar senyeres amb blau, amb la pobreses energètica, la gent en l’atur, les cues a Càrites, el menjador social ple, la manca de infraestructures, l’absència de rodalies, etc, etc, podria ser considerat per alguns, inclús, una frivolitat. Tot això des del respecte evident a les preocupacions personals per diferents temes. Cadascú planteja les seues prioritats.

D’altra banda, observant a Xaro Miralles al ple, no em va semblar una persona presonera. Els rumors de cafeteria deuen quedar-se en el seu lloc. Un ple es una espai massa seriós. I l’alcaldessa sembla tenir les coses prou clares, així com la resta de l’equip de govern. I si no les tenen,  ja són adults, han assumit un pacte de govern i sabran negociar quan toca, i establir prioritats i objectius. Ningú no es presoner quan viu la seua vocació. Els pactes de govern són així i la política obliga a ser mestre en gestions i depèn dels seus components que un pacte de govern funcione i puga allargar-se en el temps. Siga com siga, però, les cafeteries i els patis de veïns, deurien quedar-se raonablement fora. 

 

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.