Col·labora

Vols col·laborar i donar el teu suport a La Calamanda? Volem continuar informant-te i complir amb un gran repte: el de oferir-te una informació de qualitat i independent.

Necessitem de tu i de gent que crega amb aquest projecte. Informa't

Caixa Vinaròs: 95 3174 5899 9420 4185 8016

Caixa Rural Benicarló: IBAN ES63 3162 1299 2916 3740 8715


606 85 34 89 // 652 95 35 31

parole, parole

El meu primer Sant Jordi (com a escriptora)

Mónica Espelt Ripoll

Dissabte 23 d’abril de 2016 el meu viatge començava a les 7:10 h del matí en un tren regional amb destinació Barcelona. Tenia molta son. Havia dormit poc la nit anterior, no sé si per nervis o expectació per saber què em depararia la jornada. Al tren hi havia més passatgers del que es podia esperar per a un dissabte a primera hora del matí i a cada estació pujaven més persones. Son i incomoditat, perquè em va tocar un tren amb seients massa durs per suportar 3 hores asseguda.

En arribar a Barcelona, l’estació de Sants bullia. Ja es respirava Sant Jordi a l’ambient. Vaig anar a les taquilles sense perdre ni un minut a informar-me dels trens que paraven a Cerdanyola del Vallés, la meua següent destinació, on Maria i jo havíem de signar exemplars de Vides sobre vies a la parada de la llibreria l’Aranya. Gent amunt i avall de l’estació, un xic que em demanava diners recitant un discurs estudiat, per completar un hipotètic bitllet a Lleida, pantalles que canviaven horaris ràpidament, indicant l’arribada de trens, a cada minut mostraven més retard. El tren que m’havia de portar a la meua primera signatura de Sant Jordi també es retardava, és clar. Quan per fi va arribar i vam pujar tots els que estàvem a l’andana, em vaig sentir com una sardina en una llauna roenta. Quina calor! Pensava que em desmaiava. Per sort, la claustrofòbia només va durar fins a Plaça Catalunya, on la majoria de passatgers van baixar i ens van deixar una bona colla de seients buits.

Unes quantes parades més tard, vaig arribar a Cerdanyola i allí, només eixir de l’estació, ja em vaig submergir en l’ambient festiu. Quin goig feia tanta rosa pel carrer, tant de color i d’olor. Amb tant de retard ferroviari, a mi no em sobrava ni un segon. Vaig seguir les indicacions que m’havia donat Maria el dia anterior i les d’una dona que, amb una rosa a la mà, descansava en un banc del carrer, per arribar a la Plaça Abat Oliva. Vaig sortejar famílies senceres que anaven a pas de tortuga, com és normal quan es gaudix de la passejada, cotxets de bebés, mascotes xiquets riallers, etc. amb la meua maleta carregada de llibres i també d’il·lusions.

La plaça estava totalment envaïda, no es veien les parades, només les carpes. De seguida vaig trobar la parada de la llibreria l’Aranya, regentada per Olivia, una de les primeres. Eren les 11:30 h, hora de començar. Just a temps. Maria m’esperava. Compartíem taula amb altres escriptores i escriptors locals. Érem 8 en total. He de dir que, de tant en tant, ens tocava cedir-nos les cadires entre nosaltres perquè tots no cabíem signant llibres alhora. Tot això, sota un sol que ens cremava la pell de la cara i amb una marató de lectura de fons que venia de l’escenari que quedava a la dreta de la plaça. El matí va passar molt ràpid entre llibres, roses, dracs, princeses, castells, converses amb futurs lectors, entrevistes per a mitjans de comunicació locals, fotos i vídeos. No vaig tindre temps ni de donar una volta sencera per la plaça. Cap al migdia, els núvols començaren a fer acte de presència, emmascarant el net cel blau.

Trobar un bar amb taules lliures per dinar va resultar complicat, la qual cosa confirmava l’èxit de participació de la diada. Després d’un bon àpat i amb les forces recuperades, estàvem preparades per emprendre el camí. Per la vesprada, teníem cita a Barcelona, havíem de signar llibres a la parada d’Òmnium Cultural Les Corts. A mesura que deixàvem enrere Cerdanyola i ens apropàvem més a Barcelona, vèiem com el cel s’enfosquia i els núvols negres ens perseguien. Ens donaria temps a signar algun exemplar?

Una vegada arribades a la Diagonal, ens va resultar molt fàcil trobar la parada. El cel estava encapotat i bufava un vent fresc. La gent d’Òmnium, molt amables, van reorganitzar els llibres a la taula per fer-nos un lloc. És curiós pensar com una associació cultural gran s’haja interessat per un projecte menut i autoeditat com el nostre. La vinculació amb aquesta associació cultural va nàixer a partir d’una presentació a l’Ateneu Santcugatenc, on van assistir dos membres d’Òmnium d’aquesta població. Els vam conèixer en acabar l’acte i va resultar que un d’ells tenia família al costat del meu poble, a Sant Mateu. Gràcies al seu interés pel nostre llibre, vam aconseguir fer una presentació a l’Ateneu Popular Les Corts, seu d’Òmnium Les Corts. Fins a aquell dia, la sala on vam presentar s’havia dedicat a reunions. El 30 de març va ser la primera vegada que acollia la presentació d’un llibre. De la presentació a l’Ateneu Popular fins a la signatura només ens separava una pregunta: Què feu per Sant Jordi?

Van començar a caure gotes al cap d’una xicoteta estona d’estar allà assegudes. Primer, van haver de desplaçar els llibres que estaven a la vora de la taula una miqueta més a dins. Després, els van anar amuntegant, cada vegada més cap a la part interior de la carpa.

Uns dies abans, s’havia posat en contacte amb nosaltres un xic que volia regalar Vides sobre vies a la seua parella el dia de Sant Jordi. És una tradició, em va dir. Jo sabia que si li enviava per correu o missatgeria no li arribaria a temps, a més que li costaria més diners. Li vaig comentar la possibilitat d’adquirir-lo a Barcelona la vesprada del dissabte. Però ell li volia donar de matí durant l’esmorzar. Així que vaig mencionar el fet que li podríem dedicar el llibre les dues autores. Aquest detall el va convèncer per vindre a la parada de la Diagonal, ja que va pensar que a la seua parella li faria il·lusió. I així va ser.

La pluja i el vent van guanyar força i els llibres es van haver de refugiar en caixes. El dia primaveral calorós s’havia convertit en un dia de tardor hivernal. El mal temps no ens va permetre estar més de tres quarts d’hora signant. Les inclemències del temps ens recorden que som vulnerables davant de la natura.

La gent va començar a acumular-se a l’entrada de l’Illa Diagonal. Em vaig acomiadar ràpidament dels membres d’Òmnium, molt enfeinats guardant-ho tot, i de Maria. Havia d’agafar el tren de tornada. Tot i que estava prop de Sants, amb la pluja, el vent i la maleta, no volia anar caminant. Vaig demanar un taxi que en un no res em va deixar a la porta de l’estació.

Còmodament asseguda al meu seient feia balanç del dia. Tot i la pluja, el cansament, la falta de son... estava contenta. El meu primer Sant Jordi com a escriptora havia estat una bonica experiència. Aquell matí, la meua maleta va eixir de casa carregada de llibres i en va tornar plena de bons records. 

La Calamanda no es fa responsable de les opinions emeses a través dels articles dels col·laboradors o de les declaracions dels invitats, ni les acceptem com a nostres ni tampoc tenim perquè compartir-les. Queden, per tant, emmarcades en el dret a la llibertat d'expressió, un dret que tampoc no contempla insults ni desqualificacions personals, més enllà del que implique una crítica a una gestió determinada.